ENTREVISTA AL PERIODIC.COM

JOAN PLA VILLAR, ESCRIPTOR “Em vaig jubilar com a professor, però com a escriptor no crec que puga” És un dels escriptors més prolífics de Borriana, i malgrat no haver nascut ací, duu més anys vivint en la capital de La Plana Baixa que en el seu poble natal, Artana, a dos passos de la ciutat. En 2006 ja duia més de mig milió de llibres venuts, i només amb el seu treball més famós Mor una vida, es trenca un amor, ha comptabilitzat més de 150.000 exemplars venuts. Joan Pla va nàixer al juny de 1942 a Artana, on es va criar més al carrer que a l'escola, "per sort", diu, ja que considera que va aprendre el que necessitava saber sobre la vida real "que no anaven a ensenyar-me en l'escola franquista, on la mentalitat era bastant més obtusa". Pregunta: Quins records té de la seua infància? Respuesta: La vida al carrer suposava conèixer tot el terme, les plantes, les aus de la zona, i el treball en el camp, en el qual ajudàvem als nostres pares en la recol·lecta dels productes del camp. Recorde que els anys de postguerra van ser difícils i només els qui tenien terres van sobreviure sense passar fam. Nosaltres vam tenir sort que el meu pare tinguera una bona hisenda on va sembrar tot tipus de verdura. D’adult és quan te n’adones de la fam d'aquells anys, en els quals moltes famílies ho van passar realment malament. P: En aquella època en els pobles menuts no hi havia moltes oportunitats d'estudi, on es va formar? R: Als 13 anys vaig anar a estudiar a Vila-real, al col·legi dels Pares Carmelites, perquè pensava que podia tenir vocació religiosa, com molts altres adolescents de la meua època. Gràcies a això vaig poder estudiar el batxillerat. En eixir del seminari em vaig matricular en l'IES Ribalta de Castelló i d'ahí me’n vaig anar a Barcelona per a cursar Econòmiques, encara que no vaig acabar la carrera. P: Polifacètic en el seu treball, no es considera un autor fàcilment classificable, ja que ha treballat diferents gèneres i temàtiques, des de la narració romàntica fins a la ciència ficció, d'aventures o la literatura infantil i juvenil. És autor de contes, narracions curtes i alguna que altra poesia, encara que sens dubte el seu gran domini és la novel·la. Quan pren consciència de la seua vocació com a escriptor i defensor de la llengua? Joan Pla, amb la sea dona en Barcelona. R: D'adolescent ja tenia consciència de país i vaig acabar de convèncer-me en esta idea sobre el meu món lingüístic, cultural, històric, en definitiva, de la defensa de les meues arrels. A Vila-real estudiàvem francès i vaig descobrir la meva afició per la filologia, així que des dels 14 anys em vaig interessar també per l'anglès i, per descomptat, pel valencià, quan en realitat encara existia molt poc material escrit en valencià. Aleshores vaig conèixer les revistes Sicània i València Setmanal, les dos eren bilingües i vaig poder perfeccionar el valencià literari. En eixa etapa de la meua vida em van ajudar molt dos sacerdots d'Almassora, els germans Òria, que em van proporcionar el material per a estudiar. P: Quan va abandonar la carrera d'Econòmiques es va decidir a estudiar Magisteri, obtenint unes notes brillants... R: Bé, vaig aprofitar les circumstàncies del nou pla de Magisteri del 67, i precisament per haver aconseguit una de les notes més altes de la carrera, vaig poder entrar a treballar com a professor sense haver de fer els exàmens d'oposició. Vam ser la primera generació del nou pla que va durar bastant poc. Va ser professor a L'Alcora, a Borriana, a Godelleta, Betxí i després una altra vegada a Borriana, en el col·legi Cervantes, on va arribar a director, en l'etapa en què la Conselleria va construir el nou edifici i va passar a denominar-se Penyagolosa. Es va casar amb Mercedes Ramos en 1971, traslladant definitivament la seua residència a Borriana. Va entrar a formar part de l’Agrupació Borrianenca Cultural (ABC), on va conèixer Joan Garí, Vicent Abad, José Félix Escudero, Josep Palomero i Vicent Franch, entre altres."Allí vaig començar a fer proves literàries i vaig tenir la sort de ser premiat en l'any 80 en els Premis Ciutat de València, en el de Malvarrosa, amb l'obra No fiqueu llorer sobre el meu nom". En 1981 va quedar finalista en els Premis Ciutat de València amb l'obra més llegida i coneguda que disposa, Mor una vida, es trenca un amor, un llibre que va passar a formar part de les recomanacions literàries en la Universitat i del qual es coneix com una de les històries d'amor més commovedores escrites en llengua valenciana. Es va publicar primerament en l’editorial Prometeo, en Gregal i en Bromera, i s’ha traduït al gallec i al castellà i a més va generar una segona part amb la novel·la Només la mar ens parla d’amor. El escriptor, en la seva joventut. P: Què suposa per a vostè aquesta obra? R: És una gran part del meu cor i del meu paradís perdut, entès com l'entorn rural en el qual em vaig criar. De l'èxit d'aquesta novel·la crec que van sorgir els encàrrecs posteriors. L'editorial Gregal em va convidar a escriure literatura juvenil i va sorgir La màquina infernalamb la qual vaig obtenir un gran èxit que no esperava i des de llavors duc més de 50 obres, entre novel·les, narracions infantils, juvenils i per a adults. P: Amb qui treballa en l'actualitat i quins projectes té a punt de formalitzar-se? R: Estic entre 8 i 10 editorials de Barcelona, el País Valencià i Galícia i ara tinc perfilades dues novel·les juvenils: una històrica, La maledicció de l’esmaragda càtara; i una juvenil que em publicarà Edelvives sobre el botellón i el coma etílic denominada No ho tinc gens clar, Paola. Aquest llibre el vaig acabar al febrer i fa poc el vaig rellegir perquè es publique al setembre. A més tinc prevista una narració infantil que es titularà El gran somni de Paula.  P: Com obté la documentació per a les seues obres o és tot fruit de la imaginació? R: Abans de perfilar una novel·la intente informar-me al màxim del que vull tractar i la informació la busque sobretot en internet, perquè ara és més ràpid i hi tens tot el que busques a mà. En altres dècades havíem d'acudir a les biblioteques i hemeroteques per a trobar informació, o fins i tot fer viatges i aprofitar per a conèixer possibles escenaris. Però ara ho tenim tot a l'abast. Per exemple, escric una novel·la que transcorre a Bàssora (L'Iraq) i en internet recullc les dades, igual que una altra que recree a Carcasona, d'on tinc molts detalls i crec, com he fet en altres ocasions, que després d'acabar el llibre viatjaré allí perquè m'encanta i crec que me la conec sense haver estat mai.  P: També té dos contes a punt de publicar a Santillana-Voramar, llibres de lectura per a tercer i quart, escrits i il·lustrats per més escriptors. És que com escriptor és impossible jubilar-se? R: Em vaig jubilar com a professor, però com a escriptor no crec que puga. L'amor a la literatura, bàsicament, i a la llengua és el que fa que continue escrivint. El seu net és una de les seves passions. P: La pregunta del milió, repetida amb cada escriptor, no s'esgoten les idees? R: Les idees no s'esgoten. Això vaig pensar quan vaig escriure la quarta novel·la i ja en duc més de 50. P: Esta imaginació i este estil artístic respon a alguna herència familiar? R: Sóc com qui diu, un rara avis en la família, perquè no tinc ni ascendents escriptors ni he despertat l'interès en l’escriptura en els meus dos fills, que es dediquen al disseny gràfic i industrial, que també és art. P: Quins són les tres últimes novel·les que ha escrit? R: La primera, editada per Periferic Edicions, era de ciència ficció i està basada en la clonació mental, La mirada clònica. La segona és de Tabarca, i és una novel·la que planteja el multiculturalisme i el terrorisme islàmic. Es titula Camí sense retorn i amb ella vaig tenir alguns problemes per a treure-la endavant perquè va coincidir amb l'època de les vinyetes de caricatures a Mahoma que tant van molestar al món islàmic, i algunes editorials temien una reacció semblant amb la meua obra, però no va ser així. L'última encara està en impressió i estic molt esperançat amb ella. Es titula Xantal, la xica digital, i la publicarà Edelvives en setembre. Tracta sobre l'evolució dels xiquets que van incorporant les noves tecnologies en la seua mà, on disposen d'un ordinador, de gps, mòbil, consola, i fins a un xip en el melic des d'on se'ls pot controlar i programar. I Xantal ho duu tot incorporat però el problema és que es fa adolescent i no es deixa programar. P: Té idees en el caixò que mai ha publicat? R: Normalment acabe els llibres que començce, una altra cosa és que no es publiquen per falta d'interès de les editorials, com una novel·la negra sobre la corrupció política per a la qual no trobe editor i que podria titular-se Un cadàver en el Prince Building. No sé si només es dediquen a publicar llibres premiats o encàrrecs. P: Sembla que en els seus llibres mostra interès per trencar amb alguna cosa i avançar en alguns dels problemes o temes més actuals. R: Diuen que fins i tot he arribat a obrir camins en la literatura valenciana. Per exemple, amb la novel·la juvenil L’ordinador màgic, de 1986, ja plantejava en ciència ficció el problema de la reconversió d'un personatge virtual a real, i no en conec d'aquella època cap de la mateixa temàtica. P: No creu que, en ocasions, la realitat supera la ficció? R: Desgraciadament en moltes ocasions. Ja pots escriure sobre el que vulgues que les notícies són de vegades més insòlites i increïbles. Fins i tot arribe a pensar que si això ho haguera imaginat o escrit, ningú s’ho creuria. Joan Pla, en el centre de la imatge, en una visita a una exposició. P: Corregeix molt les seues obres? R: Constantment. Al final, després de tantes rellegides, deixe de revisar els textos, perquè estaria canviant sempre coses i és per pur perfeccionisme, no res més. P: Què opina del canvi de conducta que es viu en l'escola, en la que possiblement vostè haurà passat de vore i experimentar excessiva duresa entre el professorat i ara s'experimenta per part de l'alumne? R: Jo pertany a una generació de professors que després de la Dictadura intentem apostar per una pedagogia i didàctica noves en el col·legi, on l'alumne era el que importava. Vaig lluitar per introduir l'ensenyament del valencià, però també per l'anglès i altres idiomes, com punt de suport que ens donava perspectiva primer de la nostra llengua per a després obrir-nos al món. Sobre el comportament de la joventut en les aules, en l'actualitat crec que tant els pares com els professors han d'assumir responsabilitats, però també els estudiants. Sóc partidari de legislar el tracte en les aules, fins i tot amb sancions econòmiques als pares si fóra necessari, perquè al final, la butxaca és el que més pica. Mai he permès descontrol en les meues classes, si llibertat d'expressió, però cadascun en el seu lloc, perquè en classe tots tenim drets i obligacions i això els alumnes pareix que ho obliden. Algunes de les novel·les que ha publicat: Mor una vida es trenca un amor; Només la mar ens parla d’amor; La màquina infernal; L’illa del faraó; La misteriosa mort de Berta; L’anell del Papa Lluna; El temps no passa per Montmartre; L’ordinador màgic; La vall dels misteris;Moussa, el fill de Barba-rossa, Camí sense retorn, Pou sense fons on the rocks, El crim del mas maleït, etc.  Torna al BLOC